Habitatge: que posi els quartos qui els té

Una generació sense llar pròpia

Vendrell descriu com la impossibilitat d'accedir a un habitatge ha destruït el projecte de vida de les generacions joves i les famílies humils.

No cal dir res de les famílies més humils, que no només han de renunciar a viure on han crescut, sinó que directament no troben manera d'emancipar-se, de formar una família, de dibuixar el seu propi projecte de vida.

Penso que, probablement, aquesta pot ser la qüestió avui més transcendent de tot el que parlarem en aquest espai. És la que genera més frustració en el nostre jovent, especialment entre les classes mitjanes i baixes, que han vist com ha esdevingut impossible plantejar-se viure en els barris i ciutats on s'han criat, on han estudiat, on han fet la seva vida social, cultural i esportiva. On han jugat, on han ballat i on s'han enamorat. No cal dir res de les famílies més humils, que no només han de renunciar a viure on han crescut, sinó que directament no troben manera d'emancipar-se, de formar una família, de dibuixar el seu propi projecte de vida. En molts casos han vist com els seus progenitors perdien la llar i, després de perdre-la, havien de continuar pagant una hipoteca.

El preu del pis multiplicat per deu

L'autor quantifica amb dades concretes com el preu de l'habitatge s'ha disparat en relació al salari mitjà en les últimes tres dècades.

Una parella de la nostra generació, destinant a l'habitatge un vint per cent dels seus ingressos, podia pagar la casa en cinc o sis anys. Avui, dedicant-hi el doble —el quaranta per cent—, necessiten vint-i-cinc o trenta anys per pagar-la.

Però analitzem a fons per què hem arribat fins aquí. Per què en trenta anys —de 1990 a 2020— el preu de l'habitatge s'ha multiplicat per deu respecte del salari mitjà. Si el 1990 una persona cobrava entre cent mil i dues-centes mil pessetes i un pis podia valdre entre dos i quatre milions —és a dir uns vint sous—, avui un jove que cobra entre mil i dos mil euros es troba que qualsevol habitatge li pot costar entre dos-cents mil i quatre-cents mil euros —és a dir uns dos-cents sous. A la pràctica, el preu de l’habitatge, en relació amb el sou, s’ha multiplicat per 10. Dit d'una altra manera: una parella de la nostra generació, destinant a l'habitatge un vint per cent dels seus ingressos, podia pagar la casa en cinc o sis anys. Avui, dedicant-hi el doble —el quaranta per cent—, necessiten vint-i-cinc o trenta anys per pagar-la.

L'habitatge —de fet, tots els béns immobles— van ser durant molt de temps un valor segur on dipositar els diners dels petits estalviadors. Els nostres avis, si podien estalviar uns calerons, compraven un local comercial, un terreny o una plaça d'aparcament. Fins i tot, si podien millorar i comprar un habitatge més gran, miraven de no vendre el vell. Llogaven aquestes propietats per tenir uns ingressos complementaris i, de tant en tant, podien fer un viatget o comprar un cotxe millor. Els béns anaven pujant de preu i, any rere any, els lloguers pujaven amb ells.

La bombolla, el crack i el rescat

Vendrell explica el mecanisme de la bombolla especulativa, la crisi financera del 2008 i el rescat bancari pactat entre els grans partits polítics.

Es va rescatar les entitats que, per la seva mala praxi, havien estat inflant el mercat donant hipoteques com si no hi hagués un demà, sense cap garantia que els clients tinguessin capacitat per retornar-les.

Hi ha un moment, però, en què el món es torna boig i es genera una bombolla especulativa. A finals dels noranta i principis dels dos mil, els bancs van començar a donar hipoteques molt fàcilment, fins i tot a persones amb ingressos baixos o risc elevat —les anomenades hipoteques subprime. Amb tant crèdit barat, molta gent comprava cases, la demanda va créixer i els preus van pujar ràpidament. Els bancs no es quedaven les hipoteques, les empaquetaven en productes financers i les venien a altres bancs i inversors. Això és la securitització: convertir deutes en actius negociables, com els MBS —Mortgage-Backed Securities—, uns paquets que podien comprar els inversors i que es beneficiaven dels interessos que pagaven els compradors dels immobles.

El problema era que molts inversors no sabien el risc real d'aquests paquets, que incloïen hipoteques subprime. Quan van començar a pujar els tipus d'interès i l'economia es va refredar, moltes famílies no van poder pagar la hipoteca. Les execucions hipotecàries van augmentar, hi havia més cases a la venda i els preus van caure. Com que molts productes financers depenien del valor d'aquestes hipoteques, van perdre valor ràpidament. Molts bancs i fons que tenien aquests actius es van trobar amb grans pèrdues. Alguns van fer fallida o van ser rescatats. Un moment clau va ser la caiguda de Lehman Brothers el setembre de 2008, que va intensificar el pànic i la desconfiança entre bancs. El que va començar al mercat immobiliari dels Estats Units es va convertir en una crisi financera mundial. La manca de crèdit i la por van frenar la inversió i el consum, provocant recessió a molts països.

Arran d'aquest crack financer, una sèrie d'entitats financeres van ser rescatades per l'Estat espanyol gràcies a un acord en el qual hi van prendre part els principals partits espanyols —PSOE i PP—, catalans —CiU i PSC— i bascos —el PNV—. Es va rescatar les entitats que, per la seva mala praxi, havien estat inflant el mercat donant hipoteques com si no hi hagués un demà, sense cap garantia que els clients tinguessin capacitat per retornar-les. Això va generar un efecte absolutament pervers.

L'espoli amb nom i cognom

L'article denuncia el doble saqueig patit per les famílies desnonades i identifica les entitats financeres que es van beneficiar dels diners públics del rescat.

Uns directius que han guanyat milionades pels bonus obtinguts fruit del saqueig de les arques públiques pactat amb els esmentats partits.

Imaginem una parella que té una hipoteca i, arran de la crisi, un dels dos perd la feina. Com que no poden pagar, el banc es queda la casa, però, d'acord amb el que han signat, la parella ha de continuar pagant al banc. Mentrestant, l'entitat financera rep els diners del rescat de l'Estat —diners que surten, esclar, dels impostos dels ciutadans. També dels impostos que paga el membre de la parella que no ha perdut la feina. Per tant, la família que ha perdut la seva llar li paga al banc directament i via impostos. El banc es queda la propietat i cobra per dues vies. I ara, vint anys després, les entitats financeres fan rodes de premsa explicant-nos que, gràcies a la magnífica gestió dels seus executius, tenen beneficis multimilionaris. Uns directius que han guanyat milionades pels bonus obtinguts fruit del saqueig de les arques públiques pactat amb els esmentats partits.

Doncs sí, benvolgudes amigues i amics, tenim la responsabilitat de no haver-nos rebel·lat davant d'aquest espoli emparat per la llei, perpetrat per una colla de polítics de signe variat juntament amb els capitostos de la banca. Tenim la responsabilitat de seguir-los tractant com a éssers respectables, de seguir-los votant i de no fer-los caure la cara de vergonya. Però sempre som a temps de rectificar. Podem continuar sent mesells, podem seguir mirant cap a un altre costat, o podem alçar-nos al costat dels nostres fills i filles i dir que ja n'hi ha prou. Plantar-los cara.

Perquè els responsables polítics tenen noms i cognoms. Però els responsables financers també. Si ja sabem que PP, PSOE i PSC, CiU i PNV, van ser els principals responsables d'aquell saqueig, vegem qui n'han estat els beneficiaris del món financer.

Bankia era la gran entitat resultant de la integració de diverses caixes —incloent Caja Madrid, Bancaja i altres— i el principal receptor d'ajudes públiques. Qui va acabar quedant-se amb Bankia va ser CaixaBank, que la va absorbir en una fusió completada el 2021. Des de llavors Bankia ha desaparegut com a marca independent i forma part de CaixaBank, el banc més gran de l'Estat espanyol.

El segon gran receptor va ser Catalunya Banc —CatalunyaCaixa—, fruit d'una fusió de caixes catalanes intervinguda i recolzada per l'Estat durant la crisi. Va ser adquirida pel BBVA anys després de la seva reestructuració.

La Caja de Ahorros del Mediterráneo —CAM— va rebre suport de l'Estat i va ser intervinguda el 2011. Després de la crisi va ser adquirida i integrada al Banc Sabadell.

Banco de Valencia va ser rescatat parcialment i després integrat dins Bankia i, posteriorment, amb la fusió Bankia-CaixaBank, la seva activitat va passar a formar part de CaixaBank.

Unnim Banc va ser el resultat de la fusió de caixes catalanes, va rebre ajuda estatal, va ser intervingut i venut al BBVA poc després de la crisi.

Caja Castilla-La Mancha va ser intervinguda i recolzada amb fons públics. La seva activitat financera va acabar integrada en Liberbank, que posteriorment va ser absorbida per Unicaja.

Cajasur va rebre suport estatal però no va sobreviure com a banc independent i va ser comprada i integrada a Kutxabank —entitat creada per la fusió de caixes basques.

Banco Mare Nostrum va reunir diverses caixes —Sa Nostra, Caja Murcia, Caixa Penedès i Caja Granada—, va ser integrada a Bankia i, amb la fusió Bankia-CaixaBank, ara forma part de CaixaBank.

També van rebre ajuts entitats com Banca Cívica —integrada dins CaixaBank des del 2012— i Liberbank —adquirida per Unicaja el 2021. Finalment, entitats com CEISS, Banco Gallego o Banco Grupo Cajatres van acabar integrades o sota control de bancs més grans, principalment Unicaja o CaixaBank.

És evident qui són els responsables que els nostres fills i filles no puguin tenir un habitatge digne. Els responsables són els qui van regalar els diners —i penso que es mereixerien anar a la presó pel que van fer però estan coberts per la legalitat. Com que el que van fer va ser d'acord amb la llei, el que hem de fer és posar a dirigir el país uns polítics que reverteixin aquesta situació. Això vol dir aquells que estiguin disposats a fer que els qui es van beneficiar dels diners que va entregar l'Estat en el famós rescat bancari ara els tornin.

Beneficis rècord, emergència present

Vendrell connecta els beneficis actuals de la banca amb l'emergència habitacional i reclama solidaritat obligatòria del sector financer, no com a càstig sinó com a deure.

Quan el sistema financer es va trobar amb l'aigua al coll, el poble el va rescatar sense que ningú li ho hagués demanat dues vegades. Avui els que tenim l'aigua al coll som nosaltres.

Però fixem-nos en una cosa, perquè aquí hi ha la clau de tot. No es tracta de revisar el passat ni de reobrir una ferida que ja té els seus responsables amb nom i cognom. Es tracta del present. Avui aquelles mateixes entitats ens expliquen, cada trimestre i sense cap vergonya, que tenen beneficis rècord. I avui, alhora, una generació sencera no pot ni somiar a marxar de casa dels pares. Tenim, doncs, una emergència —la de l'habitatge— i tenim un sector amb una capacitat extraordinària de contribuir a resoldre-la. Quan el sistema financer es va trobar amb l'aigua al coll, el poble el va rescatar sense que ningú li ho hagués demanat dues vegades. Avui els que tenim l'aigua al coll som nosaltres. I el que demanem no és revenja pel que va passar, tot i que motius no en faltarien: el que demanem és molt més senzill i molt més just. Que qui més pot, més hi posi. Que el sector que millor pot exercir avui la solidaritat sigui el que l'exerceixi. No com a càstig pel passat, sinó com a obligació amb el present.

Una proposta concreta per actuar

L'autor presenta una proposta de llei per obligar la banca a retornar habitatges i crear una gran bossa de lloguer social gestionada per les administracions.

Senyors de la banca, creiem que teniu l'obligació moral de compensar el poble pel sacrifici que la ciutadania va fer per salvar el sistema financer. I, com ja sabeu, aquestes coses van amb interessos.

I com que no sóc persona de filosofar sinó d'actuar, passo a fer una proposta concreta. Proposo que la ciutadania només votem aquells partits que estiguin disposats a aprovar un projecte de llei per a la devolució dels habitatges per part de la banca espanyola a l'Estat i la creació d'una bossa de cinc-cents mil habitatges de lloguer social, que l’administració llogaria a la ciutadania en funció d’una anàlisi pautada de necessitats i la persona beneficiària pagaria una quota d’acord amb la renda disponible familiar.

Benvolguda o benvolgut, m'imagino que, proposat així de cop i volta, potser et semblarà una bestiesa. Però a mi també em va semblar una bestiesa el rescat bancari —i prou que el van fer. Es tracta d'una llei que obligui les entitats financeres ara que, segons ells mateixos, van molt bé, a ser solidaris amb el poble. Que tornin pisos, terrenys, diners —una mica de tot— en uns quants anys. I els governs —és clar que la meva proposta seria que a Catalunya ho gestionés la Generalitat— anirien fent unes grans bosses d'habitatge de lloguer per a tot el jovent que vol emancipar-se. Que tothom pagués en funció del que guanya i, a mesura que la seva situació anés millorant, se li anés pujant el lloguer. Amb els ingressos obtinguts, les administracions haurien de fer més pisos per a més famílies necessitades.

Sense ser un expert, no em costa gaire d'imaginar que en el moment en què es posés tot aquest estoc al mercat, el lloguer privat també tindria un ajustament de preus que —sense arruïnar els petits estalviadors que tenen un parell de pisets per complementar els ingressos del treball o de les pensions— faria menys atractives aquestes inversions immobiliàries per als grans fons voltors.

Potser us sembla que sóc una mica somniatruites i que això és fer volar coloms. Però jo penso que si no s'ha fet fins ara no és perquè no tingui sentit, sinó perquè la majoria de partits no tenen la valentia de plantar-li cara a la banca perquè estan atrapats pel sector financer. Potser ja va sent hora que pensem en el nostre jovent i deixem de riure-li les gràcies als senyors Fainé i Oliu —que quan ens necessiten busquen el poble català però quan els truca el rei Felip marxen corrent de Catalunya. Que siguin valents i s'avinguin a debatre. Quan el seu món trontollava, el poble va fer pinya i va respondre. Ara els nostres fills i filles busquen un habitatge. Senyors de la banca, creiem que teniu l'obligació moral de compensar el poble pel sacrifici que la ciutadania va fer per salvar el sistema financer. I, com ja sabeu, aquestes coses van amb interessos.