Europa i el Papat, dos fars en temps reaccionaris

Als europeus centrals i occidentals ens ha costat molt desempallegar-nos del clericalisme, de la interferència de les jerarquies cristianes en la política, de la intromissió d’aquesta en la religió a través del regalisme, el darrer episodi del qual fou en el franquisme. En alguns àmbits, la ideologia religiosa va ser substituïda per la creença cega en utopies de societats perfectes sempre de constitució autoritària. En un lloc manaven les jerarquies eclesiàstiques i aristocràtiques, en l’altre, una autoanomenada avantguarda de partit únic, fos nacionalsocialista o comunista.

Encara perviu entre l’ultradreta i l’esquerra extrema l’enyorança, més o menys dissimulada, d’aquests models fracassats i que han ensangonat Europa en guerres civils i entre estats. Però, òbviament, seria injust no recordar i fer el mea culpa, sobre les guerres imperialistes i neocolonials que algunes democràcies europees van lliurar fora del continent. En tot cas, l’Europa occidental, el Papat i moltes esglésies protestants, amb la boca més o menys petita han demanat perdó (Ayuso a banda) pel passat colonial i imperialista (la creu i l’espasa) i s’han conjurat en defensa d’un model de democràcia social de mercat.

Llavors, els europeus ens hem pensat que, tot i que el nostre model és envejat en general arreu, s’aniria expandint de forma natural. Però no és així. Ens trobem amb un retorn de propostes de govern universals basades en les teocràcies directes, en l’apel·lació a la cobertura divina de les autocràcies, en el mite de la societat perfecta comunista o feixista, o en l’apel·lació al bé suprem tecnològic (tecnocràcies). Déu sobre de tot i, per tant, en mans del qui l’interpreta, o del partit únic i qui el controla, o bé dels algoritmes i la tecnologia i qui les dissenya.

Europa està descobrint que les seves dependències militars, tecnològiques, de subministraments i demogràfiques donen les claus del nostre futur a una autèntica Santa Aliança reaccionària internacional que, tot i contradiccions internes, té l’únic objectiu d’ensorrar Europa i els seus valors democràtics i socials en col·laboració amb l’antieuropeisme intern d’ultradreta o d’esquerra extrema. En el camp polític, les forces centrals que han liderat fa 75 anys la construcció del marc europeu, estan desconcertades davant les falles que té l’actual model (burocràcia, habitatge, educació, natalitat) i la dependència d’Estats enemics.

L'ascens dels extrems al poder significaria el retorn a la barbàrie i la consolidació d’Europa com a nova colònia, fent bona la intuïció del recentment traspassat Edgar Morin: Europa és una península asiàtica. Però, la inoperància de la centralitat conservadora, liberal, socialdemòcrata i, fins i tot, verda, fan témer el pitjor. Només un reformisme democràtic fort de nova planta, sense receptes ideològiques de manual, obert de mires, pot donar alguna esperança.

És en aquest context, de desconcert popular, que les reaccions populistes poden trobar bona saó. Les religions monoteistes, en general, i els seus clergues i jerarquies, han atiat o s’han deixat instrumentalitzar pels poders polítics ventant el foc de la islamofòbia, la judeofòbia, la cristianofòbia, sempre ocupant el rol de víctimes o d’agressors. O d’islamofília, judeofília i cristianofília, allunyant Europa de la laïcitat neutra. Aquests biaixos religiosos apareixen en els conflictes migratoris, els conflictes civils i molts conflictes internacionals.

No hi ha autoritats religioses d’abast internacional amb discurs de pau i progrés que siguin escoltades. L’antioccidentalisme d’alguns corrents europeus fan bones les polítiques repressores internes i les agressions externes d’autocràcies que parlen en nom del panarabisme o del panislamisme. Un occidentalisme esbiaixat justifica també la deriva teocràtica del judaisme. I bona part de l’evangelisme polític aposta per populismes reaccionaris.

Davant la multiplicitat de focus d’irradiació que tenen aquestes religions monoteistes, la seva incapacitat per marcar un autèntic full de ruta de pau, democràcia i progrés, vist des de l’òptica dels creients, ens trobem que només el Papat catòlic conserva la capacitat d’irradiar un discurs universal comprensible per a creients i no-creients. Té el Vaticà l’autoritat impol·luta per fer valdre les seves impressions? De cap manera. Les recomanacions que fa al món no se les aplica molts cops al seu funcionament; i hi ha jerarquies catòliques nacionals, com l’espanyola, que avui dia no encaixen en absolut amb les noves directrius vaticanes.

Però aquestes contradiccions actuals, com les que té Europa, que caldria abordar, no obsten per reconèixer que el model europeu i el discurs vaticà són un dels pocs fars universals que poden il·luminar un món carregat d’incerteses en ple temporal reaccionari i fonamentalista, de les teocràcies a les tecnocràcies, passant per les tiranies. A una setmana vista de la presència de Lleó XIV a Catalunya, és bo reconèixer la densitat humanística de l’encíclica Magnifica Humanitas.

No m’entretindré aquí a valorar els advertiments que fa el Papa sobre la IA. Se n’ha parlat a bastament per gent experta. Només m’interessa ressaltar alguns valors que contextualitzen l’encíclica. Així quan diu: “els drets humans no són un afegit extern a la persona, sinó una traducció històrica de la seva dignitat intrínseca, que la comunitat internacional està cridada a tutelar i promoure. (...) Els drets humans són inviolables, perquè són "inherents a la persona humana i a la seva dignitat". En conseqüència, són universals i inalienables. Precisament perquè estan fundats en la dignitat comuna de tot home i de tota dona, aquests drets comporten conseqüències pràctiques i efectes jurídics, perquè "seria va proclamar drets, si al mateix temps no es posa en pràctica tot el que és necessari per assegurar el deure de respectar-los, per tots, a tot arreu i per a tots”.

O bé, quan expressa que “no n’hi ha prou d’exaltar la llibertat individual o la iniciativa privada, si després s’accepta que una multitud de persones continuï vivint sense un treball digne, sense tuteles i sense accés als béns fonamentals”. O assenyala que “la promoció del bé comú mai no es pot separar del respecte al dret dels pobles a existir, a custodiar la seva identitat i a contribuir amb la seva originalitat a la família de les nacions.”

L’enunciat mateix dels subcapítols del Capítol 2 sobre la doctrina social, ja indica les dianes: el bé comú, la subsidiarietat, la solidaritat, la justícia social i el desenvolupament humà integral. L’encíclica anomena “subsidiarietat” el “principi segons el qual, allò que poden fer les persones, les famílies, les comunitats locals i els cossos intermedis no ha de ser absorbit per instàncies superiors”. I la fraternitat i la solidaritat són “el reconeixement concret que la destinació de cada un està lligada a la destinació de tothom; realment "ningú se salva sol". (...) Quan la subsidiarietat no està acompanyada de la solidaritat, acaba transformant-se en la simple protecció d’interessos particulars; quan la solidaritat no està sostinguda per la subsidiarietat, degenera en assistencialisme que no en promou la responsabilitat”

Parlant de la justícia social es diu que “la justícia exigeix que s’impedeixi el sorgiment de noves formes d’exclusió i de privació de la llibertat: persones i pobles als quals se’ls nega o dificulta l’accés a les tecnologies bàsiques, comunitats exposades a vigilància invasiva i grups socials perjudicats per algorismes opacs que reprodueixen prejudicis i discriminacions. (..) El desenvolupament és integral quan no es redueix a l’àmbit econòmic, sinó que promou la qualitat de vida en les dimensions espirituals, culturals, morals i relacionals, en el respecte a la Casa comuna, en la diversitat dels pobles i en les maneres de viure.”

Lleó XIV fa un seriós advertiment que siguin interessos particulars els qui controlin la recopilació massiva de les nostres dades; i dels riscos del transhumanisme i del posthumanisme. I per no allargar-me més, reprodueixo íntegre el paràgraf on el Papa fa un cant a la democràcia i la veritat. “La recerca de la veritat és un element essencial per a la democràcia, que és en ella mateixa un instrument de participació en el bé comú.

Quan la pregunta sobre el que és veritable perd interès i s’imposa un pragmatisme que es conforma amb el que sembla útil o eficaç, la vida democràtica es debilita. Aquesta, en efecte, no se sosté únicament en normes i procediments, sinó, abans que res, en una relació lleial amb els fets i en una orientació real cap al bé de les persones i del conjunt de la societat. El desinterès per la veritat condueix lentament però inexorablement vers el totalitarisme, per al qual, com va escriure la filòsofa Hannah Arendt, els súbdits ideals no són aquells ideològicament convençuts, sinó "les persones per a qui ja no existeix la distinció entre el fet i la ficció (és a dir, la realitat de l’experiència) i la distinció entre el que és veritable i el que és fals (és a dir, les normes del pensament)".

Digueu-me eurocèntric, però, ara mateix, només alguns lideratges democràtics europeus i els valors evidenciats per l’actual Papat, que podrien ser compartits per algunes grans democràcies asiàtiques i sud-americanes, poden esdevenir fars universals per no estavellar-se contra les roques de les tiranies tecnocràtiques o religioses.