El conflicte docent i el declivi de les classes mitjanes

L’actual conflicte docent obliga a pensar en clau històrica. Més enllà de les legítimes reivindicacions, amb salaris devaluats, inversió estancada o unes aules desbordades d’alumnes amb problemes exponencials, la vaga la catalitza un malestar profund.

La crisi educativa s’emmarca en un context de col·lapse de serveis públics que, com recull l’informe Fènix, s’explica a partir de l’aposta perdedora per un model d’engreix del PIB fonamentat en activitats de baixa productivitat i la importació de treballadors pobres i poc qualificats. La clau de volta del model, com exposen els autors, és que aquesta lògica no se sosté sense la subvenció encoberta que fan les classes mitjanes a un empresariat que s’aprofita de sous de misèria, en sectors com la indústria càrnia, el turisme o els repartidors. Qualsevol salari per sota de 29.500 euros anuals –7 de cada 10– és deficitari per al conjunt del país, amb treballadors que reben, en forma de subsidis o serveis públics, més del que poden aportar. En altres termes, les rendes mitjanes, els treballadors qualificats, les classes mitjanes, són qui paga la festa d’empresaris ganduls i irresponsables. Són alhora qui pateix el deteriorament dels serveis públics amb indicis de fatiga de materials i qui finança el sistema a còpia d’una càrrega fiscal sense precedents. Són qui es troba entremig d’unes elits escindides de les seves societats i una creixent massa de persones, sense cohesió social, sense capacitat de contribuir al benestar comú, massa preocupades per sobreviure.

Tornem a la vaga dels mestres. Un dels factors que sorprenen és la contundència i virulència. La professió docent és un exemple del que havia estat la classe mitjana: un grup professional respectat, ordenat, amb un poder adquisitiu que si bé mai no havia estat elevat, sí que permetia una vida digna. Les formes de protesta inèdites –talls de carreteres, sabotatge contra el turisme, litúrgies que emulen les protestes obreres– reflecteixen el procés de proletarització al qual ha estat sotmesa. No només respecte a uns salaris que avui els fan pobres en ciutats com Barcelona, sinó també a la pèrdua d’autonomia professional, a la precarietat generalitzada i al deteriorament d’una institució educativa que ha perdut les seves funcions genuïnes (transmissió del coneixement, entrenament per a la vida adulta, preparació professional i cívica...) i l’ha transformada en una altra cosa: espai de confinament, laboratori social, espai de trànsit i experimentació...

La crisi de l’escola resulta simptomàtica de la crisi social general. Tradicionalment servia per reproduir diferències socials i, des d’una perspectiva darwinista, podia permetre la promoció social dels que tenien més èxit. Les seves transformacions “innovatives” –amb la intervenció estel·lar de les grans companyies tecnològiques– les han despullat d’aquestes funcions, entre altres coses, perquè la irrupció de la IA preveu destruir la major part dels nínxols professionals de les classes mitjanes, de manera que crear promocions de treballadors qualificats –i crítics– sense possibilitats de treballar en condicions dignes podria crear un greu problema polític.

La destrucció de les classes mitjanes (que a Catalunya no representen més del 30-40% de la població) és un objectiu tàcit del nou capitalisme. A banda del desmantellament de les institucions educatives, altres elements com una fiscalitat tòxica o una obsessió per deteriorar la transmissió patrimonial, també s’ha promocionat una cultura hedonista que impulsa models de vida que empenyen a una caiguda de la natalitat. Això vol dir que, segons l’Idescat, si a Catalunya hi ha actualment una taxa de fertilitat d’1,1 fills per dona (1,3 entre dones no nascudes a l’Estat), una estimació aproximada sobre la base de dades agregades és que les dones de classe mitjana tindrien al voltant de 0,9 fills. Això encaixaria amb una menor tendència al matrimoni (entorn al 40-45% de dones casades d’entre 40 i 44 anys respecte al 53% general generacional).

En qualsevol cas, tot indica que les transformacions econòmiques i socials de les darreres dècades ens empenyen vers una esterilització tàcita de les classes mitjanes a fi que es vagi reduint el seu nombre i pes polític. Poca broma: aquest grup social és qui sosté majoritàriament la democràcia i la nació. Això és el moll de l’os d’aquesta sensació del declivi democràtic i civilitzacional.