Una administració pública meritocràtica i eficient

L'erosió del pacte social europeu

La crisi de 2008 va trencar la promesa de progrés generacional que sostenia la legitimitat democràtica europea.

El missatge que una part de la població va interioritzar va ser devastador: quan hi ha beneficis, aquests es privatitzen, però quan hi ha pèrdues, els costos recauen sobre la majoria.

Durant bona part de la segona meitat del segle XX, especialment entre els anys cinquanta i noranta, Europa va construir un model social que, amb variants segons cada país, va aconseguir un equilibri excepcional entre creixement econòmic, cohesió social i estabilitat democràtica. El que sovint anomenem estat del benestar europeu no consistia només en una elevada despesa pública, sinó en una arquitectura molt més profunda: salaris relativament dignes, ocupació estable, serveis públics extensos, educació accessible, sanitat universal, pensions sòlides i una expectativa àmpliament compartida que cada generació viuria millor que l'anterior. Aquest pacte implícit sostenia no només la prosperitat material, sinó també la legitimitat del sistema democràtic liberal. Molta gent confiava en les institucions perquè percebia que aquestes, amb totes les seves limitacions, milloraven realment la vida quotidiana.

Aquest model, però, va començar a erosionar-se de manera gradual a partir dels anys vuitanta amb la globalització, la desregulació financera i la pèrdua de pes industrial en alguns territoris. Tot i això, el gran punt d'inflexió va arribar amb la crisi financera del 2008. Per a milions de ciutadans europeus, aquell moment va significar l'ensorrament d'una promesa històrica. Mentre moltes famílies perdien feina, ingressos o habitatge, els estats destinaven enormes recursos a rescatar el sistema bancari — tal com hem comentat en l’apartat d’habitatge— i, poc després, aplicaven polítiques d'austeritat que afectaven els serveis públics i la inversió social. El missatge que una part de la població va interioritzar va ser devastador: quan hi ha beneficis, aquests es privatitzen, però quan hi ha pèrdues, els costos recauen sobre la majoria.

Des d'aleshores, Europa no ha perdut completament l'estat del benestar, però sí que n'ha perdut la solidesa i la confiança col·lectiva. Encara hi ha sanitat pública, pensions, educació i una protecció social superior a la de moltes altres regions del món, però cada vegada més ciutadans viuen amb la sensació que aquests pilars arriben tard, van justos o no garanteixen una vida segura. La precarietat laboral, l'encariment de l'habitatge, la dificultat d'emancipació juvenil, la saturació dels serveis i la percepció d'estancament han substituït la vella idea de progrés lineal. Per primera vegada en dècades, molts pares no tenim clar que els nostres fills viuran millor que nosaltres. Més aviat al contrari.

L'ultradreta: por, ràbia i buit polític

L'auge de l'extrema dreta —també a Catalunya— s'explica per l'ansietat material i la incapacitat dels partits centrals de resoldre els grans malestars contemporanis.

La millor resposta al creixement de l'ultradreta no és només moral ni retòrica. No n'hi ha prou amb estigmatitzar-la, tot i que cal combatre els seus plantejaments antidemocràtics.

És en aquest context on cal entendre el creixement de l'ultradreta a Europa. No es tracta d'un fenomen explicable únicament pel racisme o per la ignorància, com sovint es presenta de manera simplista. Aquests factors poden existir, però no expliquen per si sols l'abast del canvi polític. El que impulsa moltes opcions reaccionàries és una combinació d'ansietat material, pèrdua de control i desconfiança cap a unes elits percebudes com a llunyanes o ineficaces. Quan una persona treballa i no arriba a final de mes, quan veu impossible comprar o llogar un habitatge digne, quan sent que el seu barri canvia sense ordre ni planificació, o quan percep que els seus fills tindran menys oportunitats, és més vulnerable a discursos que prometen protecció immediata.

L'ultradreta contemporània ha entès molt bé aquesta psicologia social. Ofereix respostes simples a problemes complexos: primer els nostres, mà dura contra la delinqüència, recuperar la identitat perduda, posar fi als privilegis de les elits, assenyalar culpables visibles. El seu èxit no prové tant de la qualitat de les seves solucions com de la seva capacitat de connectar amb emocions reals: por, ràbia, humiliació i necessitat d'ordre. Allà on els partits tradicionals ofereixen tecnocràcia, llocs comuns o impotència, aquests moviments ofereixen certesa i llenguatge directe.

Catalunya comparteix bona part d'aquestes dinàmiques, tot i que amb una singularitat pròpia. Durant molts anys, la gran tensió política es va canalitzar sobretot a través de l'eix nacional —el conflicte entre independentisme i unionisme. Això va retardar l'aparició d'una extrema dreta forta comparable a la d'altres països europeus. Tanmateix, els factors socials de fons també hi eren presents: crisi d'habitatge severa, dificultats d'emancipació juvenil, barris amb serveis tensionats, desigualtats territorials i una creixent frustració de les classes mitjanes i populars. A mesura que el cicle polític del procés ha anat perdent centralitat, ha emergit més espai per a discursos basats en la immigració com a problema, l'ordre públic, l'antifeminisme o l'antiestablishment.

En el cas català, a més, el malestar pot expressar-se tant en clau espanyolista com en clau identitària catalana. El vehicle polític pot variar, però el combustible emocional sovint és similar: sentiment d'abandonament, competència pels recursos, por al descens social i recerca d'autoritat. Això explica que puguin créixer opcions d'extrema dreta de signe diferent però alimentades per condicions materials semblants.

El problema de fons és que els partits centrals —tant progressistes com conservadors— han estat sovint incapaços de respondre amb eficàcia als grans malestars contemporanis. Quan no es resolen qüestions com l'habitatge assequible, els salaris estancats, la inseguretat quotidiana, la integració migratòria ordenada o la qualitat dels serveis públics, s'obre un buit polític. I aquest buit l'omplen aquells que prometen solucions contundents, encara que siguin simplistes o inviables.

Per això, la millor resposta al creixement de l'ultradreta no és només moral ni retòrica. No n'hi ha prou amb estigmatitzar-la, tot i que cal combatre els seus plantejaments antidemocràtics. El fre més eficaç és reconstruir les condicions materials que fan creïble la democràcia liberal: habitatge accessible, feina digna, barris cuidats, serveis públics solvents, mobilitat social real i un relat compartit de futur. Quan la ciutadania percep que el sistema funciona i protegeix, els discursos de la por perden força. Quan el sistema sembla indiferent o impotent, aquests discursos prosperen.

En definitiva, Europa no viu només una crisi econòmica o institucional, sinó una crisi de confiança. I aquesta crisi neix, en gran part, de la pèrdua progressiva d'aquell pacte social que durant dècades va convertir la democràcia europea en sinònim de seguretat, ascens social i esperança. Allà on la democràcia deixa de garantir una vida millor, apareixen moviments que prometen comunitat sense pluralisme, ordre sense drets i identitat sense llibertat. Aquest és, sens dubte, un dels grans reptes polítics del nostre temps.

Reformar la funció pública catalana

Catalunya necessita una reforma meritocràtica i exigent de la funció pública que millori els serveis sense augmentar indiscriminadament la despesa.

Si no som capaços de fer, des de l'esquerra, una funció pública eficient i de qualitat, des de la dreta privatitzaran els serveis públics i se'n beneficiaran els de sempre.

Si hem encarat el tema de l’habitatge i n’anirem encararen d’altres, aquí voldria aprofundir en algunes reflexions sobre com es poden millorar els tres pilars principals de l'estat del benestar: salut, educació i serveis socials. I això no es fa només amb diners.

La pregunta clau per a Catalunya no és únicament "d'on traiem més diners” —que també—, sinó com augmentem recursos de manera sostenible sense ofegar l'activitat econòmica ni carregar sempre els mateixos. Catalunya és una economia potent, amb molta base productiva, però amb una pressió enorme sobre els serveis públics. Hi ha marge, però cal una estratègia intel·ligent —no una única bala de plata.

Catalunya pot generar més recursos combinant millor finançament, més productivitat, menys ineficiència i prioritats socials més clares. Només amb impostos no n'hi haurà prou. Només amb retallades tampoc. Només amb créixer tampoc. La pregunta de fons és si Catalunya vol administrar escassetat o reconstruir capacitat pública. Seria massa pretensiós per part meva plantejar aquí tot un canvi de model econòmic —ja hi ha interessants propostes elaborades per diferents experts—. Sí que seré, tanmateix, prou agosarat per plantejar alguns canvis en la nostra administració que tindrien un impacte immediat en la qualitat dels serveis públics. I no ho faig perquè en aquest camp em consideri un expert, sinó perquè penso que, pel que he vist fins avui, ningú s'ha atrevit a plantejar una proposta valenta.

Catalunya necessita una reforma intel·ligent i profunda de la funció pública, especialment en àmbits tan sensibles com la salut, l'educació i l'atenció a la dependència. En aquests sectors, la qualitat del servei no depèn només dels recursos econòmics disponibles, també hi té molt a veure com treballa l'organització, de quins incentius existeixen i de si els professionals poden desenvolupar la seva feina en un entorn eficient, exigent i motivador. Tinc la convicció que amb els mateixos recursos es podria oferir un millor servei si es gestionés millor el capital humà.

Ara bé, cal evitar una caricatura massa simple del problema. No és cert que la majoria dels funcionaris no treballin o que el sistema públic funcioni malament per desídia generalitzada. En sanitat, a les escoles, als serveis socials i a l'administració hi ha milers de professionals que sostenen el país amb vocació, compromís i sovint amb càrregues laborals molt altes. El veritable problema acostuma a ser un altre: molts bons professionals treballen dins estructures rígides, amb poca autonomia, massa burocràcia, escassa recompensa al mèrit i molt poca capacitat de corregir conductes persistentment inadequades. El sistema, massa sovint, tracta de manera semblant qui s'implica molt i qui compleix just el mínim —i de vegades ni el mínim.

Quan l'esforç extra, la iniciativa, la innovació o la bona atenció no tenen gairebé cap reconeixement tangible, mentre que el baix rendiment tampoc té conseqüències clares, es genera desmotivació. Els treballadors excel·lents acaben cansats, els intermedis s'acomoden i els problemàtics aprenen que el sistema mai no actua. A la llarga, això erosiona la cultura professional i perjudica el ciutadà, que és qui rep el servei.

Hi ha un altre factor important: moltes carreres professionals públiques continuen massa lligades a l'antiguitat i poc vinculades al rendiment real. L'experiència és un valor importantíssim i no s'ha de menystenir, però no pot ser pràcticament l'únic criteri de progressió. Una administració moderna hauria de combinar experiència, competència demostrada, capacitat de lideratge, formació contínua i resultats. Si no ho fa, corre el risc de perdre talent o d'impedir que emergeixin els perfils més preparats.

També seria un error aplicar al sector públic una lògica empresarial simplista basada únicament en "productivitat". En una empresa privada és relativament fàcil mesurar vendes, facturació o producció. En canvi, en una escola, un CAP o un servei social, què significa exactament produir més? Un mestre no és millor perquè posi més aprovats, ni un metge perquè visiti més pacients per hora, ni una treballadora social perquè tanqui més expedients al mes. Si es mesuren malament els incentius, es poden generar comportaments perversos: visites mèdiques massa ràpides, educació superficial, funcionaris que eviten casos complexos o que prioritzen quantitat per sobre de qualitat. Per això qualsevol reforma ha de ser sofisticada i basada en indicadors intel·ligents.

El camí raonable seria implantar sistemes d'avaluació rigorosos i equilibrats que combinin objectius mesurables amb criteris qualitatius: compliment de terminis, qualitat percebuda pel ciutadà, capacitat de treball en equip, iniciativa, reducció d'errors, formació continuada i resultats globals del centre on es treballa. Això hauria d'anar acompanyat de mecanismes reals per premiar l'excel·lència —ja sigui amb carrera professional més àgil, complements variables, accés a responsabilitats o més autonomia—. Igualment, els casos persistents de baix rendiment haurien de poder ser gestionats seriosament: primer amb suport, formació i correcció; i si no hi ha millora, amb conseqüències reals.

També és essencial entendre que molts problemes atribuïts al personal no són del personal, sinó de la direcció i de l'organització. Hi ha comandaments intermedis sense preparació en lideratge, equips sense objectius clars, processos antiquats i una burocràcia que consumeix hores de feina útil. Un bon professional pot semblar improductiu si el sistema li exigeix tràmits absurds, eines lentes o protocols mal dissenyats. Per això reformar la funció pública no és només exigir més als treballadors. És, sobretot, construir una administració millor gestionada.

En sectors com la salut, l'educació i la dependència, això és especialment rellevant. En sanitat, caldria premiar els equips que resolen millor, coordinen millor i prevenen més. En educació, s'hauria de valorar el progrés real dels alumnes, el clima escolar i la reducció de l'abandonament —no només les notes finals. En dependència, haurien de comptar els temps de resposta, la continuïtat assistencial i la qualitat de l'atenció.

En definitiva, Catalunya necessita una funció pública més exigent, meritocràtica i orientada a resultats, però no basada en la sospita permanent ni en una cultura punitiva. El problema principal no és que sobrin funcionaris, sinó que falta una cultura moderna de rendiment, responsabilitat, lideratge i reconeixement del talent. Amb recursos similars es podria aconseguir una administració més eficient, professionals més motivats, millors serveis i més confiança ciutadana en el sector públic.

Deu mesures en quatre anys

Un pla concret de deu reformes —des de l'avaluació per objectius fins a la publicació d'indicadors de qualitat— que permetria transformar l'administració catalana sense multiplicar plantilles.

El gran repte no és només tenir més Estat, sinó tenir un Estat millor.

Pel que fa a una proposta concreta de reforma de la funció pública catalana, la plantejaria en deu grans mesures aplicables en quatre anys. Primera, implantar un sistema d'avaluació anual seriós i homogeni per objectius i qualitat de servei. Segona, reformar la carrera professional perquè el mèrit i la competència comptin tant com l'antiguitat. Tercera, professionalitzar la selecció de comandaments i directius públics amb concursos exigents i mandats avaluables. Quarta, digitalitzar processos i eliminar burocràcia inútil. Cinquena, establir complements vinculats a resultats col·lectius dels equips, no només individuals. Sisena, crear itineraris de formació contínua obligatoris per al reciclatge professional. Setena, facilitar la mobilitat interna perquè el talent pugui anar on és més necessari. Vuitena, activar protocols reals de correcció del baix rendiment persistent, amb garanties jurídiques. Novena, donar més autonomia de gestió als centres sanitaris, les escoles i els serveis territorials a canvi de més rendició de comptes. Desena, publicar indicadors clars de rendiment i qualitat perquè la ciutadania pugui saber com funciona cada servei.

Si una reforma així s'apliqués amb rigor, pacte polític i respecte als bons professionals, Catalunya podria millorar notablement els seus serveis públics sense necessitat de multiplicar plantilles ni despesa de manera indiscriminada. El gran repte no és només tenir més Estat, sinó tenir un Estat millor.

L'aprovació d'una llei de modernització, meritocràcia i qualitat dels serveis públics podria representar una de les reformes més transformadores per a Catalunya de les pròximes dècades. Sovint es planteja el debat públic en termes exclusivament pressupostaris, com si la qualitat dels serveis depengués només de quants recursos s'hi destinen. Sens dubte, el finançament és important, però no és l'únic factor determinant. Igualment decisiu és com s'organitzen els recursos humans, com es lideren els equips, quins incentius existeixen i si el sistema sap reconèixer el talent i corregir les disfuncions. Una administració ben gestionada pot oferir molt més amb els mateixos recursos, mentre que una administració rígida i desmotivadora pot malbaratar fins i tot pressupostos elevats.

Des del punt de vista econòmic, una reforma d'aquest tipus tindria un primer efecte molt rellevant: l'augment de la productivitat interna del sector públic. Quan els processos funcionen millor, els temps de resposta es redueixen, els errors administratius disminueixen i les decisions s'executen amb més rapidesa. Això significa menys hores perdudes, menys duplicacions, menys expedients encallats i menys costos derivats de la ineficiència. En molts casos, el ciutadà no percep només una mala atenció, sinó també el cost ocult d'una administració lenta: empreses que no poden invertir a temps, subvencions que arriben tard, obres que s'endarrereixen, famílies que esperen mesos una resolució o professionals que han de repetir tràmits absurds. Millorar l'eficiència pública és també millorar la competitivitat econòmica del país.

A mitjà termini, la llei podria generar un estalvi estructural molt important. No perquè redueixi plantilles indiscriminadament ni perquè retalli drets, sinó perquè orientaria el sistema cap a una millor assignació dels recursos existents. Quan el rendiment s'avalua, quan els comandaments responen pels resultats, quan es detecten unitats saturades o mal organitzades i quan es premia la innovació interna, apareixen marges de millora que avui sovint queden amagats. Una administració moderna no és necessàriament una administració més petita, sinó una administració més capaç.

Els beneficis per al ciutadà serien probablement encara més visibles que els estrictament econòmics. En l'àmbit sanitari, una millor organització podria traduir-se en menys llistes d'espera, millor coordinació entre professionals, més resolució des de l'atenció primària i una experiència assistencial més humana i eficient. En educació, permetria reforçar la qualitat docent, detectar bones pràctiques, donar suport als professionals excel·lents i actuar davant situacions cròniques de desmotivació o mal funcionament que avui sovint queden enquistades. En serveis socials i dependència, una administració més àgil significaria menys espera per accedir a ajuts, valoracions més ràpides i millor seguiment de les persones vulnerables. En l'administració general, el ciutadà notaria una reducció de paperassa, menys desplaçaments inútils, més rapidesa en les resolucions i una relació més amable amb les institucions.

Hi ha també un benefici intangible però fonamental: la recuperació de la confiança pública. Quan la ciutadania percep que l'administració funciona, que respon, que tracta amb respecte i que exigeix responsabilitat interna, augmenta la legitimitat institucional. Moltes vegades la desafecció política no neix de grans debats ideològics, sinó d'experiències quotidianes de frustració amb serveis que no arriben o estructures que semblen impermeables a la millora. Una funció pública exigent i meritocràtica reforça la credibilitat de l'estat del benestar.

La llei també beneficiaria els mateixos empleats públics que treballen bé —que són majoria. Avui, en molts entorns, aquests professionals suporten una doble càrrega: la de la seva pròpia feina i la de compensar les mancances d'altres persones o d'estructures ineficients. Reconèixer el mèrit, facilitar la promoció professional, premiar el compromís i dotar de millors lideratges milloraria el clima intern i faria més atractiva la carrera pública per a noves generacions de talent.

En definitiva, aquesta reforma no hauria d'entendre's com una ofensiva contra els treballadors públics, sinó com una aposta per un millor servei públic. Catalunya necessita més recursos, sens dubte, però també necessita que cada euro invertit rendeixi millor. Quan una administració sap premiar els bons professionals, corregir les disfuncions i organitzar-se amb intel·ligència, tota la societat en surt beneficiada. El resultat final no és només una administració més eficient, sinó un país més just, més competitiu i amb institucions més respectades.

Si no som capaços de fer, des de l'esquerra, una funció pública eficient i de qualitat, des de la dreta privatitzaran els serveis públics i se'n beneficiaran els de sempre. En molts llocs ja ho han començat a fer i, per aquestes terres, esmolen dagues. De nosaltres depèn.

L'ambició de ser els millors

Si Catalunya ha generat genis en l'esport, la cultura i la gastronomia, també pot aspirar a tenir el millor govern: calen dirigents generosos, preparats i valents.

Per ser el millor has de ser ambiciós, agosarat, innovador. I jo vull un govern així per Catalunya.

És possible que el Govern català sigui el millor del món? Perquè no? Hem tingut el millor a la muntanya —Kilian Jornet—, les millors futbolistes —Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí—, el millor motorista —Marc Màrquez—, el millor entrenador de futbol —Pep Guardiola—, els millors del trial —Jordi Tarrés i Toni Bou—, la millor waterpolista —Jennifer Pareja— o la millor escola de futbol —la Masia—, només en l’àmbit esportiu, i segur que me’n deixo. Hem tingut el millor violoncelista —Pau Casals—, un arquitecte com Antoni Gaudí o pintors reconeguts al món com Salvador Dalí o Joan Miró. Han estat reconeguts com els millors cuiners del món Ferran Adrià o els germans Roca i avui la cantant Rosalia pot considerar-se número 1 mundial en influència artística i innovació en la música pop. Podríem parlar de refernts en medicina, ciència o tecnologia. Si un país petit com el nostre ha estat capaç de generar aquests genis en tants àmbits, perquè no ens ho proposem en l’àmbit de la gestió pública?

Potser us sembla una bestiesa el que dic però quan aquell nano de Rocafonda va saltar al camp el 29 d’abril de 2023 ningú va pensar que Lamine Yamal podria arribar a ser el millor del món i avui molts ja li consideren. Per ser el millor has de ser ambiciós, agosarat, innovador. I jo vull un govern així per Catalunya. Unes pàgines enrere deia que allò que hem fet malament a casa nostra, sovint condicionats per les decisions de l’Estat, també té a veure amb les nostres cobdícies, incompetències i covardies. Doncs fem un govern de gent generosa, preparada i valenta.

Avui la tecnologia ens dona eines que ens permeten millorar molt els serveis i prendre decisions escoltant la gent. No pot ser que a aquestes alçades sigui tan complicat fer un tràmit. Fa trenta anys que sento parlar de la finestreta única. Va home, va. Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots els que hem passat en algun moment per l'administració d'aquest país i no hem estat capaços d’implementar-ne una de debò. El ciutadà o ciutadana del carrer es desespera cada vegada que ha de fer un tràmit qualsevol. I avui en dia encara és molt més greu, amb tota les eines d'intel·ligència artificial que existeixen, que no tinguem encara un sistema amb informació compartida per totes les administracions i que només explicant-li el que volem, ens resolgui el problema.

Democràcia real: finestreta única i participació

Una plataforma digital de participació i una autèntica finestreta única administrativa permetrien tancar el buit entre ciutadans i institucions i recuperar la confiança en la democràcia.

Un sistema just hauria de garantir que qualsevol persona pugui complir les seves obligacions sense necessitar ser experta en allò que l'estat li exigeix.

Quan pensem en l'origen de la democràcia, ens ve al cap la plaça d'Atenes, els senyors blancs vestits de blanc, votant a mà alçada. La primera assemblea, l'ekklesia, era una congregació d'homes blancs esclavistes, on estava prohibida l'assistència de dones, homes pobres, homes de color, i que quedava reduïda a un parell de centenars de persones. Avui, gràcies als esforços i sacrificis d'incomptables persones, el món ha evolucionat i ja hem entès que les decisions que afecten a tothom les ha de prendre tothom. No obstant això, crec que encara tenim molt camí per recórrer.

Si bé vivim en un país teòricament democràtic, hi ha moltes formes de democràcia. La nostra és representativa, un model que, sota el meu parer, té moltes fissures. El procés democràtic del nostre país és el següent: votem una sèrie de partits i, en el millor dels casos, no en guanya cap per majoria. Quan això passa, com a mínim hi ha una sèrie de pactes de govern que obliguen el partit guanyador a adaptar-se una mica a altres idees. En el pitjor dels casos, tenim una situació de majoria absoluta, en la qual el partit guanyador té carta blanca per fer el que li sembli durant quatre anys, pràcticament sense cap més intervenció de la ciutadania en aquest lapse de temps. A mi, personalment, aquest model em queda just. Sobretot amb les eines de participació que ens ofereix avui en dia la tecnologia.

La democràcia és la capacitat real d'un ciutadà de participar en la vida pública, exercir els seus drets, i complir les seves obligacions sense necessitar intermediaris ni privilegis especials per fer-ho. Quan l'administració és opaca, fragmentada i inaccessible, això deixa de ser possible per a la majoria de la població. I aquesta opacitat no és accidental, prové de quatre factors concrets.

El primer és la privació a la igualtat d'accés. Avui, navegar el sistema administratiu requereix o bé temps, o bé diners, o bé connexions. El metge autònom que ha de presentar la declaració de l’IRPF o ha de saber si pot deduir la despesa del cotxe o si el seu contracte amb l'hospital el fa autònom dependent, pot pagar un gestor que li ho resolgui, ja que “només” li costa 150€ al mes. En canvi, el llauner que comença, la immigrant que vol regularitzar la seva situació o el petit comerciant sense formació financera, no tenen aquesta capacitat. El que els acaba passant és que fan el que poden, s'equivoquen, reben sancions, o directament no exerceixen drets que els pertoquen. I el problema no és abstracte. Els impostos els decideix i els cobra l'estat. És l'estat qui dissenya el sistema i qui sanciona si t'equivoques. Però és el ciutadà qui ha d'entendre com funciona, quan ha de pagar i on, sense que ningú l'avisi, i sense ajuda de cap mena. Si s'equivoca, multa. Si arriba tard, recàrrec. Si vol que algú li expliqui el sistema, ha de pagar-ho de la seva butxaca. Tot el pes recau sobre qui menys poder té en aquesta relació. Això no és igualtat davant la llei sino igualtat formal amb desigualtat real. I la desigualtat real en l'accés a l'administració és desigualtat ciutadana.

El segon factor és la complexitat com a instrument de poder. Quan les normes són incomprensibles per al ciutadà mitjà, el poder es concentra en qui les interpreta. Això crea tres problemes democràtics. El primer és la dependència estructural: el ciutadà no pot prendre decisions informades sobre la seva pròpia vida econòmica sense demanar permís a un expert. Delega no per elecció sinó per necessitat, que és el contrari de l'autonomia que pressuposa la democràcia liberal. El segon és la captura regulatòria: les normes complexes les escriuen lobbies i despatxos d'advocats que saben com deixar portes obertes per als seus clients i tancades per als competidors petits. La complexitat no és neutra sinó que afavoreix sistemàticament qui té recursos per navegar-la. El tercer és la impunitat selectiva: quan complir la llei és difícil, l'estat decideix a qui aplica les normes i a qui no. I aquesta decisió discrecional és exactament el tipus de poder arbitrari que la democràcia hauria d’evitar.

El tercer factor és la desinformació administrativa. Un ciutadà que no entén les seves obligacions tampoc entén els seus drets. No sap com pot recórrer una sanció, que té dret a accedir a les seves dades, que hi ha ajudes per a les quals és elegible o que un procediment administratiu que li han aplicat és il·legal. Tot això genera passivitat cívica, no per desinterès sinó per desorientació. I la passivitat cívica beneficia sempre qui ja té el poder.

El quart factor és el cost del compliment com a barrera d'entrada. En economies amb molta regulació, el cost de complir-la és un impost ocult sobre l'activitat econòmica. Una gran empresa té departament jurídic, fiscal i de recursos humans que absorbeix aquest cost sense problemes. Una microempresa o autònom dedica hores que no té a entendre normatives que canvien cada any. Això concentra l'activitat econòmica en mans de qui pot pagar el cost del compliment, i exclou o penalitza qui no pot. Redueix la pluralitat econòmica que és condició de la pluralitat política.

El diagnòstic és clar. La pregunta és què fem amb ell. Una part de la resposta és estructural: necessitem una finestreta única. Des de molts partits, fa anys que es planteja i es debat aquest concepte que, malgrat és fàcil intuir què vol dir, no és tan fàcil de decidir com s'ha de fer, què ha d'incloure i com s'ha de comunicar. La finestreta única és un principi d'administració pública que diu que un ciutadà o empresa hauria de poder fer qualsevol gestió administrativa des d'un sol punt d'accés, sense haver d'anar a múltiples organismes, repetir informació, ni entendre com funciona internament cada institució.

L'ONU i l'OMC van formalitzar el concepte als anys 2000 aplicat al comerç internacional. Després va migrar cap a l'administració pública general i la Unió Europea ho va convertir en

directiva: qualsevol servei públic hauria de ser accessible per via electrònica des d'un punt únic per país. Arran d’això, Espanya va crear el portal administracion.gob.es i Catalunya el gencat.cat

Aquesta és la teoria. La realitat és que cada ministeri té el seu portal, la Generalitat el seu i cada ajuntament el seu. Els sistemes no parlen entre ells i per tant el ciutadà segueix havent d'anar a tres llocs diferents per fer una gestió que afecta dos organismes. El problema no és tecnològic, és de fragmentació institucional i d'incentius. Cada organisme vol controlar la seva relació amb el ciutadà. Alguns països ho han resolt. Estònia és el cas de referència, amb la seva identitat digital i el sistema X-Road que connecta totes les bases de dades públiques. El ciutadà estonià pot veure en un sol lloc tot el que l'estat sap d'ell i tot el que té pendent: obligacions fiscals, seguretat social, permisos municipals, notificacions de qualsevol organisme, subvencions a les quals pot aplicar, caducitat de documents. No és utopia, és una decisió política i tècnica que s'ha pres i s'ha executat, a diferència de Catalunya, on encara no ens l’hem ni plantejat de manera seriosa.

Però la finestreta única resol la gestió. No resol la participació. I per això necessitem una altra capa. Us imagineu un sistema, com fan en alguns països nòrdics, on tinguéssim una plataforma en la qual la ciutadania pogués fer propostes, votar-les i exigir al govern que com a mínim les contempli i hi doni resposta? Cal una plataforma on poguem classificar les necessitats i preocupacions de la ciutadania, dividida per territoris, per tal que els nostres dirigents les tinguin clares i hagin d'actuar en conseqüència. No com una suggerència, sinó com una obligació. Que quan una proposta superi un llindar de suport, el govern hagi de pronunciar-se, justificar la seva posició i, si escau, actuar. Un canal a través del qual les institucions es puguin comunicar amb la ciutadania per informar sobre decisions a prendre, perquè la gent tingui criteri abans d'opinar.

Perquè un dels problemes de la participació ciutadana actual és que sovint se'ns demana l'opinió sense donar-nos la informació necessària per a formar-nos-la. Aquesta plataforma hauria de ser també un espai d'informació verificada, on els ciutadans puguin entendre el context d'una decisió abans de votar-la. I un cop informats, poder fer referèndums de forma recurrent sobre les decisions més importants de cada legislatura, no cada quatre anys, sinó quan calgui.

Algú dirà que la gent no participarà, que la majoria passa. Però la pregunta correcta no és si la gent participarà si se li dóna l’oportunitat, la pregunta és per què no participa ara. La resposta és senzilla: perquè no se li demana, perquè quan se li demana no té la informació necessària, i perquè quan opina no veu que serveixi de res. Un sistema que resolgui aquestes tres coses canviaria la relació entre ciutadans i institucions de forma estructural.

Si aconseguíssim instaurar aquest model, la nostra democràcia faria un salt exponencial no només en legitimitat sinó en un sentiment de pertinença i coherència. Treuria pressió als polítics i els donaria un argument que avui no tenen: que certes decisions no les han pres ells sols.

En un moment de divisió com el que vivim, on les diferents ideologies no busquen el diàleg sinó l'extremització i la confrontació, fer del nostre territori un lloc de comunió i escolta pot marcar una diferència real.

Un sistema just hauria de garantir que qualsevol persona pugui complir les seves obligacions sense necessitar ser experta en allò que l'estat li exigeix. Una democràcia real hauria de garantir que qualsevol persona pugui participar en les decisions que l'afecten sense necessitar temps, diners ni connexions per fer-ho. Exigir això no és demanar massa. És demanar el mínim.

Com ho faríem

La persona immigrant que vol regularitzar la seva situació no necessita saber que el seu cas depèn alhora del Ministeri d'Interior, de la Delegació del Govern a Catalunya i, en alguns casos, de l'ajuntament on viu. Necessita explicar la seva situació i rebre una resposta clara: quins papers ha de reunir, en quin ordre, on els ha de presentar, i quan pot esperar tenir una resolució. Si durant el procés rep una notificació que no entén, el sistema li explica. Si se li acosta un termini, el sistema l'avisa. Si hi ha un error en la seva sol·licitud, el sistema li diu com esmenar-lo abans que esdevingui una sanció.

El mateix llauner que vol posar en marxa el seu negoci no rep una llista de tràmits. Rep un itinerari personalitzat: primer el registre mercantil, després l'alta a Hisenda, després la llicència municipal d'activitat. El sistema sap quin és el seu municipi, quina és la seva activitat, i quines excepcions o bonificacions li poden aplicar. Quan arriba el moment de presentar la declaració trimestral, el sistema ja té les dades que ha anat introduint al llarg dels mesos i li proposa un esborrany. Ell revisa, confirma, i envia. No ha necessitat un gestor. No ha hagut de llegir el BOE.

Aquesta capa d'intel·ligència no substitueix cap administració existent. Parla amb totes elles, recull la informació que cada organisme ja té, i l'ensambla de manera coherent davant del ciutadà. Quan dos organismes es contradiuen —cosa que passa més sovint del que sembla— el sistema ho detecta i ho escala cap al funcionari responsable, en lloc de deixar el ciutadà enmig del conflicte sense saber a qui fer cas.

Per a la participació, el mecanisme és diferent però igual de concret. Un veí de Nou Barris que creu que el seu barri necessita un centre de dia per a gent gran no ha de conèixer ningú a l'ajuntament, ni saber com funciona el pressupost municipal, ni tenir temps per anar a una assemblea. Entra a la plataforma, descriu la necessitat amb les seves paraules, i el sistema l'ajuda a convertir-la en una proposta formal: li explica si ja hi ha alguna iniciativa similar en marxa, li mostra quin departament seria el responsable, i li suggereix com formular-la perquè sigui comprensible per a altres veïns. Un cop publicada, la gent pot recolzar-la, millorar-la, o proposar alternatives. Quan supera el llindar de suport establert, el govern té un termini per pronunciar-se. La resposta és pública. Si el govern la rebutja, ha d'explicar per quin motiu. Si l'accepta, la plataforma fa el seguiment fins que la mesura s'executa o s'abandona, i en tots dos casos el veí que ha fet la proposta ho sap.

El sistema acumula tot això. Sap que a tres barris de Barcelona i a dos municipis del Maresme hi ha una preocupació creixent sobre la mateixa cosa. Sap que les preguntes sobre habitatge social han augmentat un quaranta per cent en els últims sis mesos. Sap que les propostes que generen més suport a les comarques de l'interior no coincideixen amb les de l'àrea metropolitana. Aquesta informació arriba als qui prenen decisions no com una enquesta feta amb preguntes prefabricades, sinó com un reflex fidel del que la gent té al cap quan ningú li demana que respongui correctament.

No es tracta de substituir la política. Es tracta de donar-li la matèria primera que avui no té: saber de debò, i en temps real, per on plora la criatura.

El flux també funciona a l'inrevés. Quan el govern ha de prendre una decisió que afecta molta gent —una reforma del transport públic, un canvi en les condicions d'accés a les ajudes a l'habitatge, un nou pla urbanístic— la plataforma no espera que la gent s'assabenti pels mitjans o per la carta que potser arribarà i potser no. El govern publica la decisió en termes comprensibles, amb el context que cal per entendre-la: per què es fa, quines alternatives s'han considerat, qui es veurà afectat i de quina manera, i quant costarà. No el document tècnic de dos-cents folis que ningú llegeix. Una explicació que qualsevol persona pugui entendre en cinc minuts.

A partir d'aquí, qui vulgui opinar, pot fer-ho. Qui vulgui aprofundir, té accés a la documentació completa. Qui tingui una objecció concreta, la pot formular i veure si altres persones la comparteixen. El govern no queda obligat a fer el que diu la majoria —la democràcia representativa continua sent la base— però queda obligat a tenir en compte el que s'ha dit i a explicar per quin motiu ha decidit el que ha decidit. Aquesta obligació de resposta és el que avui no existeix, i la seva absència és el que fa que molta gent senti que opinar no serveix de res.

La combinació de les dues coses —el ciutadà que pot fer arribar les seves preocupacions, i el govern que pot explicar les seves decisions i rebre resposta real— crea un cicle que avui és impossible. No perquè la gent no vulgui participar, sinó perquè no hi ha el canal adequat per fer-ho sense que la participació es perdi en el buit.

Cal concretar, si es vol, de manera ràpida i eficaç, com esdevenir, sinó el millor govern del món, un molt bon govern i un exemple a seguir per tal que les democràcies liberals tornin a ser una eina eficaç. Un instrument vist com un suport per al ciutadà i no com algú contra qui lluitar per poder sobreviure.

Si som capaços de bastir un govern amb gent valenta, preparada i honesta, amb una eina que faci que la ciutadania senti el govern com una eina al seu servei, si som capaços d'establir aquesta complicitat i recuperar la confiança de la gent, podem tenir un govern modèlic. Un govern que actua reflectint i resolent els problemes i les necessitats de les persones per les quals governa. És evident que és impossible governar a gust de tothom però sí que es pot governar d'acord amb una immensa majoria, i que tothom entengui perquè es prenen les decisions i se senti partícep de les decisions que es prenen.